Autora: Maria

9 d’abril 2014

He necessitat molts dies per entrar en aquest espai. Abans de teclejar, he pensat molt en vosaltres, (malgrat no hagi respost ni un mail) en allò que vau explicar, en les expectatives que vaig intuir, en les polisèmies de les paraules dites i en l’emoció que va planar. El vertigen m’acapara. És així. Em pregunto què coi faig en un espai per compartir, desmembrar i reanomenar, la meva identitat. Sento fred. Sento por. Sento que surto de la meva àrea de comoditat per posar en joc, no crec que totes, disculpeu-me, les meves cartes. Necessito temps. Desitjo compartir. Ara sóc aquí, encetant de nou una plana en blanc i blanc només vol dir color, perquè quan sec al davant de la pantalla que obre les finestres que jo li ordeno, abans, un munt d’idees ja m’han voltat pel cap i, sobretot, pel cos. No entenc d’escriptures com a passatemps, tot i que de vegades m’hi refugio, per entretenir-me, per provar, per no capficar-me en altres qüestions, però quan ESCRIC ho faig des de la necessitat. Una necessitat que m’acompanya des que tinc ús de raó per donar veu a una amalgama d’angoixes, de sensacions que sovint no reconeixo, a un desig d’anomenar allò que no entenc, tot i que és molt propi i primigeni, a una ànsia per anomenar allò que de moment només pot ser dit a través de l’escriptura; en definitiva, per donar veu a l’ambició de transformar les incomoditats en paraules boniques, per fer poesia d’una prosa existencial feixuga, incomprensible, trencada, i solitària i que implora ser reconeguda i estimada, encara que només sigui per mi.

I el projecte de novel·la neix d’aquesta necessitat de posar blanc sobre negre, d’organitzar, de reconèixer i anomenar, encara que sigui amb paraules impostades i no sempre honestes, el producte de la barreja de materials que sóc i que necessito dir. No existeix cap ambició literària, els estudis a l’academia estan fets i gaudits, però el talent no es deixa acaronar massa sovint, i ja no diguem les muses que sempre estan descansant. Però tan és. No m’importa la qualitat tècnica de l’escrit, tot i que miro de fer-ho bé, sinó ESCRIURE. La tria de paraules és la resposta del moment, la gramàtica és el mètode per apropar-me a la veritat i els diccionaris són companys que em sorprenen i em diuen que sí, que és possible, que algú això ja ho ha pensat o sentit. I des d’aquest lloc, des de ja fa més de quatre anys que pico pedra en un indret que fins el moment ningú hi havia parat. I em fan mal les mans, i les eines se’m rovellen, i els guants s’han foradat, però tan és. Fa sol i cada estella de pedra que salta miro de convertir-la en un còdol (encara que només jo en sàpiga veure la forma) per a què rodi i tingui vida pròpia, que en el cas que vull compartir amb vosaltres, són tres personatges que no saben res. I aquest és el títol de la novel·la: Creu-me, tu no saps res, perquè mentre viuen i es relacionen no tenen la possibilitat de mirar i adonar-se d’allò que passa al seu costat. Son tres personatges diferents, amb vides, conflictes, possibilitats, rols socials, professions que res tenen a veure l’una amb l’altra, però que en el fons són una tríada que estan empeltats en la ignorància d’allò que no volen veure. Sensació que és pròpia i, que sense voler, han emergit en la Salima, la Berta i el Robert. Per què, com escriure, sinó és a partir d’allò que som? Existeix la ficció, el fora de tot, si amb prou feines podem anomenar allò que som i experimentem? Per mi no. Existeix el paper d’embolicar les nostres obsessions, les nostres fílies i fòbies, i com no, les nostres pors. Però sempre les nostres, perquè no podem construir si no és a partir d’allò que podem anomenar. I només podem anomenar perquè coneixem i sabem, o com a mínim intuim. Tot, per a més a més, explicar-vos que la novel·la no és autobiogràfica, gairebé gens, però sí és autoreferencial. I no tant per episodis concrets i reals de la meva vida, que algun si que hi ha, sinó autoreferencial per la vida que m’envolta, per allò que xuclo dels demés, per allò que avui em sorprèn i demà m’espanta, per allò que m’interessa i que no entenc, i per totes les dones amb les que m’emmirallo, que em transformen, m’ensenyen i m’acompanyen, que envejo i en les que em projecto. I tots els homes, els quals em resulta més difícil de reconèixer-me des de la certesa que no són iguals a mi, però que tampoc tinc clar quan i com són de diferents, però sí, com de diferent m’hi relaciono. I els senyals que han deixat en el meu cos hi apareixen de manera, potser més superficial. I no n’estic satisfeta. I penso en el Robert que, casualment?? és el menys estimable dels tres. Per superficial, previsible, simple i encantat, encara que, amb moltes ganes d’estimar. Aviat els coneixereu vosaltres.

 

Anuncios