a llapisUn home del barret que fa recerca dels ancestres buscant signes d’ell mateix en la vivència del cos. El seu posat, la postura corporal i ritme en el caminar li impulsa cap a una reflexió. De vegades som poc o gens conscients de la forma de marxar per la vida, la forma de manifestar-nos entre les passes donades, les que volíem donar i les que realment donem. El barret – o com un seu posat concret – el del primer personatge, seria una posició davant la vida que podria facilitar la reflexió sobre la vivència del seu avi que també l’assumia com a seu, encara que ell té el seu propi tarannà. Mundana però significativa reflexió i n’obté experiència d’aquell posat, que és d’alguna manera una forma de comportar-se amb el món, aquell món en aparença nostra. Un que interacciona amb el món entre posats, postures, mirades, paraules, signes, accions i interpretacions, buscant entre símbols d’ells, en treu informació sobre els nostres ancestres i la pròpia identitat que es construeix per aquí, per aquells recons transitats de vegades inauditament inèdits. L’home del barret, entre posat i posat, ho interacciona entre les que observa des de dins del propi àmbit familiar. Bons tarannàs mentre (re)busca les contradiccions i els punts d’inflexió al llarg de vida. Millores transcendents entre  les quals es buscaran aquelles marques culturals de les que es confonen entre la identitat i totes aquelles desviacions en les que es configuren les idees de gènere aplicades als rols de cadascun dels sexes. Bon camp i millor camí per seguir aprenent.

Una idea d’ensimismament que ens duu a la segona intervenció de la setmana anterior que comença entre les passes donades repletes d’experiència escrita, fent un pas davant de l’altra. La construcció com a enèsim moviment per nodrir-se i implicada de recuperació. Una escriptura de desig gairebé compulsiu, que es converteix en un ritual formulat i ritualitzat com una descàrrega que afavoreix la potència de la imaginació, i que l’omple de símbols benèvols i amorosos. La protegeix des del propi procés del silenci de l’escriptura i des de la pròpia idea de silenci. Una transmissió molt potent que ens anima a tots i que ens impulsa al llarg de tots els fragments diferents de l’escriptura, per tal d’imposar-se  soledats buscades. Es suma a la motivació, des del moment en que vivencia en el fet de saber que mentre practiquem, reflexionem.

Perseguim ara un ideal des del poder de l’escriptura i en tota aquella autodefinició que hi ha al darrera. Una reflexió pròpia que va cap al grup. Es busca la descripció i més tard aquella idea de l’aprofundiment, mentre anem a fer una introspecció, guanyant espais d’autoconeixement, i entre les intervencions d’altres, es recerca en poder vivenciar entre les intervencions i la imaginació del grup, per sumar en qualitat en els nostres pensaments per tal de calibrar tots els creixements a fer, o obrir encara més aquelles i altres possibilitats. Per això viatjarem en aquest cas a l’època més conflictiva o misteriosa, on ell era un volcà en erupció, entre paraules pronunciades que li ve de gust d’explorar. La calidesa en la que ens arriba la lectura del noi, ens fa reviure l’energia d’aquell jove que estava tant en essència, encara que segurament en una certa desorientació. Una recerca des dels moments més replets de visions contradictòries, que completaran a ben segur un altre camí de redefinició sempre en eterna exploració i creixement en visions cada cop més riques.

La visió del retorn o del viatge als orígens és el tema que ens ocupa aquí. La recuperació en els viatges que s’han volgut fer i que podrien haver suposat una continuació que ha estat interrompuda en cert moment. Però entre tots els viatges interromputs s’acumulen els alts voltatges dels sentiments contraposats i les angoixes que es solapen dels silencis o les insatisfaccions. Les desconfiances, les percepcions no desitjades, els reconeixements ferits o mancats, els límits, els victimismes, els egos replets de ferides justificades i d’altres fruits de les incomunicacions o impressions adolorides. Pactes de silenci enfortides per la comoditat i que l’ànima converteix en arma blanca que fa creuar les mirades sense atorgar gairebé cap mena d’espai cap a qualsevol tipus de perdó, víctima com és de les paraules mai pronunciades a ben segur d’altres bones voluntats. Els personatges apareixen entre màscares superposades entre aquelles que només s’albiren dels dols i/o  dolors, que es deuen moltes hores de perdó i s’orienten entre la necessitat d’expectatives i, també perquè no dir, aquelles que creixen vora les paraules que assolim a dir en el moment crucial. Uns núvols que cal deixar passar mentre ens observem entre els sorolls vidriosos de mals records. Aquesta visió ennegrida és essencial també en les nostres escriptures per paraules en les que cal la sonoritat més ajustada possible. La seva potència ens commou de manera colpidora.

Ideals? Revolució? Les eternes lluites entre el bé i el mal es troben amb la necessitat de comunicació. Hi ha els llibres que ens donen la lectura del món, però ell busca un temps que no li pertany, o m’atreviria a dir que és més aviat la creença que li ha pertocat, o amb la qual ha topat. Amb quins estímuls es troba? Hi ha la cerca de la llum que hi és present en tot el llarg de l’escrit, però la presència de les pors i dels mals que s’hi contenen entre elles, provoquen els mals del fet de mostrar-se, en l’acte de posar-ho en el paper i d’exposar-ho. Però ell ha volgut ja fer aquest pas i ja ha trobat l’impuls vital per posar-lo en marxa i traspassar-lo, i té la voluntat i l’energia per assolir-ho. No sap si ha defugit d’aquell realisme buscat, però, què és real i què no? On està la realitat? O, millor dit, què és la realitat com a concepte a buscar en relació al jo? En relació al jo, és tot un món per descobrir-se encara dia a dia, en el món dels canvis encara per fer. El món es converteix, per això, en la matèria a anar desvetllant mentre el jo es desplega en les visions que envolten el misteri de les paraules. Acció i reacció mentre reflexionem. Avui comença tot un món nou que apareixerà darrera d’aquest paper entre el blanc que quedarà embrutat de grafismes i d’esforços gramaticals i sintàctics.

Exercicis narratius que es troben entre els exercicis de narradors experts d’un mateix.  Potser aquesta mirada exterior d’un narrador – observador us ajudi en les vostres pesquisses, que espero aniran obrint-se i ampliant-se a les altres que s’aniran embolcallant cap a l’eterna narració de nosaltres mateixos, que l’escriptura ens facilita en el sí d’aquest grup que rodola ja caminant darrera les passes de les paraules que s’ofereixen com para-sols. O no són la clau que obre la misteriosa caixa de pandora?LA CAIXA DE PANDORA OLI-TELA 100X100 1998

 

Anuncios